Home
CatalanSpanishFrenchEnglish
 

Walter Benjamin 2014 Colloquium

La Gran Guerra i les seves conseqüències a la llum de Walter Benjamin
Portbou, 26-28 de setembre de 2014






PROGRAMA:

La Primera Guerra Mundial va certificar l’arribada d'una nova era i va marcar el principi d’un període de militància ideològica i política sense precedents a Europa des de 1848. En el nou escenari que es va obrir a l’agost de 1914, la cultura, la ciència i la política es van veure profundament afectades: van néixer noves maneres d’analitzar la nova realitat, renovats gèneres literaris, enfocaments filosòfics i perspectives artístiques.

Tenint en compte aquest marc general el col·loqui internacional Walter Benjamin d’enguany es proposa analitzar des de la centralitat de la figura del filòsof alemany els diferents aspectes que es van derivar del conflicte des de l'anàlisi d'historiadors, filòsofs, filòlegs i experts en art i cultura.


Divendres 26 de setembre

17.30h: Inauguració

18 h: Jordi Ibáñez Fanés (Universitat Pompeu Fabra), Walter Benjamin i la idea d’avantguarda

19:00 h: Josep Casals (Universitat de Barcelona), Walter Benjamin, entre Berlín, París i Moscou: transicions a un nou horitzó d'experiència

 

Dissabte 27 de setembre

10:30h Javier Rodrigo (Universitat Autònoma de Barcelona), La Europa concentracionaria, 1914-1945.

11:30 h: Félix Duque (Universitat Autònoma de Madrid), Hierro forjado y tormentas de acero

16:00 h: Maximiliano Fuentes (Universitat de Girona), La Gran Guerra a Espanya i Catalunya: lectures sobre la neutralitat en un context bèl·lic

17:00 Xavier Pla (Universitat de Girona), Nous oficis, nous gèneres narratius, noves interrogacions critiques. L'escriptor-periodista al front de la Primera Guerra Mundial.

18:00h: Homenatge i ofrena floral al cementiri

19:00 h: Projecció de fragments de pel·lícules sobre la Gran Guerra i debat posterior amb Ramon Girona (Universitat de Girona)

 

Dissabte, 28 de setembre

8:00H Ruta a peu, Banyuls de la Marenda-Portbou.

Amb la col·laboració de la Nau Côclea.

 

Convocatòria de la 2a Edició del Premi Internacional Memorial Walter Benjamin, modalitat “reconeixement a un assaig inèdit”, setembre de 2014.

 


 

 

En relació a la ruta Walter Benjamin, us adjuntem el text d'Evelyn Patz i Norbert Targan El camí Walter Benjamin. Darrere les petjades de Lisa Fittko i Walter Benjamin a través dels Pirineus, que van participar a la ruta de Banyuls a Portbou a l'edició 2013:


 

El camí Walter Benjamin.

Darrere les petjades de Lisa Fittko i Walter Benjamin a través dels Pirineus

Evelyn Patz / Norbert Targan (2013)



Ruta Walter Benjamin Banyuls-Portbou (29 de setembre de 2013) Foto: MUME

 

 

La figura de Walter Benjamin s’ha convertit en un mite des de la seva enigmàtica mort a Portbou el 1940. Des de l'any 2007, amb la inauguració oficial del Camí Walter Benjamin, que va des de Banyuls (Estat Francès) fins a Portbou (Catalunya) a través dels Pirineus, ha augmentat l’interès per la vida d’un dels filòsofs més importants del segle XX. Són poques les persones que s'interessen per la seva obra filosòfica i, en canvi, moltes se senten atretes per les controvertides circumstàncies que envolten la seva mort, cosa que lamenta el director del Museu Memorial de l'Exili en un dinar a Portbou després de recórrer plegats el camí memorial de Walter Benjamin.

Walter Benjamin es va exiliar pocs mesos després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme, ja que era plenament conscient que aquest govern totalitari el perseguiria.[1] El 20 de març de 1933, va llogar una modesta cambra a l'Hotel Ístria de la Rue Campagne Première de París. També va estar a d’altres llocs de París, i a Eivissa i Dinamarca, a casa dels Brecht. A Berlín, la Policia Secreta Nacional (Gestapo), n'estava ben informada, tant del seu domicili com de les seves activitats a París, ja que la densa xarxa d'espies de la Gestapo funcionava perfectament molt abans de l'ocupació de França, i d'altres territoris de l'Europa oriental i occidental, per part de l'exèrcit alemany. En un document, datat el 23 de febrer de 1939, d'aquest omnipresent aparell policial, es denuncia l'activitat de Walter Benjamin en la revista mensual Das Wort (La paraula), editada a Moscou, durant l'any 1936; la finalitat de la denúncia era privar-lo de la seva nacionalitat alemanya i deixar-lo sense passaport vàlid: Benjamin quedava degradat, doncs, a l'estatus d'exiliat sense estat, igual que els milers de jueus que compartirien la seva sort. (veure Ingrid Scheurmann, “Un alemany a França. L’exili de Walter Benjamin (1933-1949)”. Dins de Für Walter Benjamin. Suhrkamp Verlag, 1992).

Walter Benjamin no ens és desconegut: hem llegit les seves memòries sobre la infantesa que va viure a Berlín, alguns  dels seus assajos com ara L'obra d'art en l'era de la reproductibilitat tècnica, els seus Passatges al voltant de l'obra de Baudelaire; sabem de la seva afinitat amb Bertolt Brecht i de la seva amistat amb Franz Hessel, Theodor Adorno i d'altres intel·lectuals de la seva època. Actualment, a més, ens trobem molt influenciats per l'obra El meu camí a través del Pirineus de l'autora Lisa Fittko,[2] on s'explica la personalitat de Walter Benjamin durant la seva darrera etapa vital. Durant mesos, i acompanyada pel seu home Hans Fittko, aquesta militant antifeixista es va dedicar a ajudar els refugiats de la França ocupada a travessar els Pirineus cap a una Espanya “neutral”; precisament, la primera persona a qui va ajudar va ser el “vell Benjamin”, com ella l'anomenava. A Portbou, els exiliats s'havien de presentar a l'administració de les autoritats de l’estat per tal de passar amb el seu  visat de trànsit que els permetia creuar l'Estat espanyol fins a Lisboa, on s'embarcaven en els vaixells que els durien cap als Estats Units d'Amèrica.

Ens vam preguntar: què havia dut Walter Benjamin, després d'haver aconseguit travessar la frontera, a suïcidar-se en un petit i envellit hotel al poble de frontera Portbou? Què l'havia dut a rendir-se sense lluitar, tot i no haver arribat, encara, als cinquanta anys d'edat? Per què havia deixat de tocar de peus a terra? Què l'havia empès a dur a terme aquest acte de desesperació? Era pel difícil camí recorregut fins aleshores, a través de la muntanya? El cansament físic? La seva insuficiència cardíaca? O les fatals notícies que li va donar la policia fronterera en arribar a l'estació de Portbou –li faltava el permís de sortida francès i només hi podia restar aquella nit però sota vigilància policial– li havien apagat l'última espurna vital? D'altra banda, no hi havia suficients perspectives prometedores als EEUU per desenvolupar el seu pensament i la seva escriptura en llibertat, malgrat ser un exiliat, i gràcies al suport d'amics com Horkheimer i Adorno? O es tractava, simplement, tal com va escriure Bertolt Brecht a l'epigrama Die Verlustliste (La llista de pèrdues),[3] que Benjamin es va cansar de la seva interminable lluita vital a l'exili?

Així també em va deixar el contestatari,

l'iniciat en tantes coses, el buscador d'allò nou

WALTER BENJAMIN. A la frontera insalvable,

cansat de la persecució, va ajeure's.

I mai més no es va despertar del somni.(ebd, p.43)

En aquells moments, les condicions i les regles per travessar Espanya canviaven gairebé cada dia. Dos dies després de la seva mort, Benjamin hauria pogut arribar a Lisboa sense problemes, tal com ens va explicar la Teresa Puig, de l'Oficina de Turisme de Portbou, mentre ens mostrava els documents exposats a la Biblioteca Municipal sobre els últims moments de la vida de Walter Benjamin.

Nosaltres volem rastrejar els sentiments contradictoris de Walter Benjamin quan, igual que centenars de milers d'exiliats anònims, va aconseguir travessar les muntanyes; volem recórrer la Ruta Líster, que deu el seu nom del general Enrique Líster, qui va guiar el que quedava de l'Onzena Divisió de l'Exèrcit Republicà a través dels Pirineus al final de la Guerra Civil. I decidim que, si cal, ho farem tots dos sols, sense guia. Així doncs, ens posem a planificar la ruta, tot fent servir un mapa de la zona i el llibre de Lisa Fittko. Dibuixem un croquis per tal d'orientar-nos a l'hora de travessar les muntanyes.

Un esdeveniment inesperat, però, canvia el nostre pla i el transforma en una experiència inoblidable. Per casualitat, com que el dia 26 de setembre, el dia de la mort de Benjamin, és el meu aniversari[4], vam voler organitzar alguna cosa especial. I precisament, el diumenge següent, el 29 de setembre de 2013, hi havia una ruta guiada des de Banyuls fins a Portbou dins del marc del 73è aniversari de la mort de Benjamin. L'Oficina de Turisme de Portbou organitza aquesta ruta cada any, la qual ofereix als excursionistes l'acompanyament d'uns guies de muntanya altament experimentats, la informació aprofundida sobre alguns aspectes de la temàtica benjamiana i la presentació d'algunes peces musicals. A més a més, els excursionistes que es cansen de caminar, o que no tenen prou de temps per acabar la ruta a peu, poden optar per agafar un 4x4 que els espera a un altiplà, just després de l'antiga frontera francoespanyola, just abans de la baixada cap a Portbou; agraïm enormement aquesta possibilitat de fer més breu la caminada.

De mica en mica, pugem les costerudes escales que ens porten cap a l'estació, avui gairebé buida; dissenyada per l'arquitecte Joan Torras i Guardiola (1929), sota la influència de Gustav Eiffel, presenta un impressionant vestíbul cobert per un sostre de vidre massís que descansa en nombroses arcades i puntals d'acer. Passem dos cops per davant de l'antic, i familiar, Hotel Francia, sense reconèixer-lo. La perruquera del davant sembla que tampoc no sap on es troba i ens indica l'edifici quadrat i verd que fa cantonada, just al costat de l'antic Francia. Hem de tornar a buscar i ens fixem en una casa privada, estreta i pintada de color vermell amb balcons forjats on descobrim una petita placa commemorativa amb la inscripció, en català i castellà: “Aquí va morir el filòsof alemany Walter Benjamin” juntament amb el dibuix d'unes ulleres. La placa recorda l'anterior funció de l'edifici, un petit i senzill hotel on Benjamin va morir.

El camí cap al cementeri municipal de Portbou, construït en esglaons amb forma de terrasses, passa pel passeig de la platja i puja cap a una zona empedrada fins al penya-segat. La senzilla tomba de Benjamin es troba en el terra de la part superior del cementeri. Originalment Benjamin va ser dipositat en un nínxol vertical com és tradicional a l'Estat espanyol, però després de cinc anys es va traslladat a la fossa comuna, on hi ha actualment la seva tomba. La tomba està decorada amb flors i coberta amb simples còdols, seguint la tradició jueva. Per orientar-nos, mirem una foto de premsa on s'hi veu l'expresident de la República Alemanya, Richard von Weizsäcker, amb un ram de flors davant la tomba.[5] Sembla que aquesta va ser l'única vista d'un polític alemany conegut a la sepultura de Walter Benjamin.

L'impressionant Memorial Benjamin “Passatges”, dissenyat per l'artista israelià Dany Karavan, es refereix, metafòricament, a la vida i l'obra de Walter Benjamin. Es tracta d'una escala estreta i amb una pendent molt pronunciada que baixa cap a la mar; dos planxes de ferro de color marró fosc l'envolten, tot creant la sensació de congost. Al final, trobem un replà amb un mur de plexiglàs transparent que simbolitza, d'una banda, el límit de la vida i, de l'altra, pot interpretar-se, per la seva transparència, com un tot sense fronteres, sense límits. En aquest vidre es reflexa, com un miratge, la imatge de l'espectador surant sobre les escales, el qual, alhora, se submergeix en el blau de la mar i el blanc de l'escuma de les ones. És una simbiosi entre obra d’art i natura excepcional i corprenedora.

L'endemà al matí, ens llevem aviat per tal d'agafar el bus de les 8.00h que ens durà de Portbou a Banyuls. Ens afegim als setanta-set participants de la ruta d'enguany i trobem lloc en el primer dels dos autobusos. Els revolts de la carretera, com totes les carreteres costaneres, ens ofereixen una  pintoresca vista sobre els penya-segats; tenim moltes expectatives pel que fa a la Ruta Líster, la qual, en memòria del matrimoni Fittko  i  les seves activitats d’ajut als exiliats, també rep el nom de Ruta F. Lisa Fittko se'n recorda: “Sobre el paper, sembla una passejada molt fàcil” –així li ho vaig a ell (a l'alcalde Azéma de Banyuls)– “però probablement haurem de travessar aquests cims dels Pirineus”. Ell se'n reia, però: “Allà és Espanya, a l'altra part de muntanyes”. A les fites de Banyuls, on es troben els incomptables camps de vinyes on es conrea el dolç i blau raïm de Banyuls (l'hem tastat), comença una lleugera pujada. Després d'una introducció de Clara Garí, la guia de la ruta, l'excursió s'interromp regularment per tal d'escoltar poemes i anècdotes de i sobre Walter Benjamin, acompanyades per peces musicals interpretades amb flauta i guitarra. Al principi, caminem a pas lleuger, però els problemes arriben a poc a poc, amb un camí cada vegada més escarpat i insalvable. La descripció de Lisa Fittko no sembla correcta: ella parla d'un planell llarg i ample amb set pins, un estable buit, una enorme roca i un clar on Walter Benjamin va passar una nit tot sol a causa de la seva insuficiència cardíaca després de tres hores d'assajar la ruta, tot just un dia abans de travessar la frontera definitivament.

Un terç del camí hauria de travessar aquest clar; és evident que tant la vegetació com la topografia de les muntanyes han canviat després de setanta-tres anys a causa de l'erosió; així doncs, on es troba avui aquest clar? Ja hem perdut l'orientació. La descripció de les vinyes és correcta perquè porten, com sempre, el raïm color grana, però avui, 29 de setembre de 2013, ja ha estat recollit, mentre que els 25 de setembre de 1940 acabava de començar la verema. Per això mateix, Lisa Fittko i els seus acompanyants es van poder afegir als treballadors del camp abans de la sortida del sol i van poder passar clandestinament les guàrdies frontereres que hi havia a la sortida del poble. Aquesta va ser una de les estratègies que l'alcalde de Banyuls li va recomanar a Lisa Fittko per dur a terme els seus plans.

Tenim molts dubtes: durant tot el camí no ens arriba a quedar clar perquè aquesta ruta entra cada vegada més cap a la part oest de la muntanya i no cap a la costa. Lisa Fittko parla d'una pujada del camí molt a prop de la mar:

Després de la pujada pels turons verds que suaument acaben a la mar, la nostra sendera passa  paral·lela a  una carretera oficial i ben coneguda, que travessava la cresta de les muntanyes i que era  fàcilment  accessible.

A més a més:

(...) la pujada és fa cada vegada més rosta [...] el “mot” camí és, ara, cada cop més una exageració.  De tant  en tant, es veu un senderó, però es tracta més aviat d'unes traces gairebé invisibles entre les  roques. Fins  arribar a una vinya molt costeruda que mai no he pogut oblidar.

Vam passar aquesta vinya sense adonar-nos-en; tampoc no ens vam adonar que la Ruta Líster o Ruta F, en tant que antiga sendera de contrabandistes, es troba a sota de la carretera i que: “els dos camins s'acosten molt”. El nostre senderó es fa cada vegada més inaccessible; de cop, Norbert nota una punxada al cor perquè havia tingut molt d'estrès a la feina i, a més, no s'havia preparat físicament per aquesta excursió. Així doncs, a mitjan camí, no té més remei que començar a aturar-se més sovint que la resta d'excursionistes. Vol fer igual que Walter Benjamin? Lisa Fittko escriu:

Benjamin caminava a poc a poc però a un ritme regular. Cada deu minuts, penso, s'aturava i descansava  un  minut. Després, continuava al mateix pas regular. Durant la nit, ell havia pensat, segons em va  comentar, que:  “Amb aquesta estratègia podré assolir el final del camí. M'aturo en etapes regulars –he  de fer aquest descans  abans d'esgotar-me. Cal no esgotar-se mai completament”.

Ens quedem molt endarrerits respecte al grup; per sort tenim a en Miquel Serrano, l'historiador del Museu de l'Exili de la Jonquera, que va créixer als Pirineus i que pot, segons les seves pròpies paraules: “botar i pujar com una cabra de muntanya”; es queda amb nosaltres, ens acompanya i ens dóna tot el seu suport. Pertot arreu hi ha el perill de relliscar. La sendera és tan estreta que només hi ha espai per a una bota, ja que caminem a la vora d'una pendent molt escarpada. De vegades, escolto topades sordes: ha caigut el Norbert pel precipici? No, només ha relliscat. Cansat i assedegat, s'ha deixat caure de costat i demana aigua. Lamentablement, no en portem prou a la motxilla: tenim pa, formatge, fruita, nous i xocolata però hem d'estalviar aigua. Ara sí que ens adonem de la importància de l'aigua, i també de com d'imprescindible és mantenir una bona condició física. Ens sentim com al desert, on la gent mataria per un glop d'aquest valuós líquid.

Després de quatre hores de molt d'esforç, de pujades i baixades entre roques, arbustos, troncs caiguts i tarteres, arribem al cim. Allò que ens salvarà d'aquesta muntanya inabastable està a la vista: el 4x4 gris clar. Quina alegria per als nostres músculs cansats i les nostres goles resseques! L'actitud tranquil·la i reflexiva del nostre guia ens ha ajudat a travessar la muntanya de manera segura i li ho agrairem eternament: no hi trobem paraules adequades. Com a recompensa a tot aquest patiment, però, ens trobem amb unes vistes sobre la Mediterrània que ens deixen sense respiració. Lisa Fittko les va descriure d'una manera impressionant i molt plàstica:

Allà, en la llunyania d’on provenim, es pot observar de nou la mar Mediterrània color blau fosc. A l'altra banda, just davant nostre, baixen els abruptes penya-segats cap a una safata de vidre d'un color turquesa transparent –una segona mar? Clar que sí, és la costa espanyola. Darrere nostre, al nord, en una semicircumferència, el Rosselló català amb la Côte Vermeille.[6]

Aquí, hauria de trobar-s'hi una bassa de la qual va beure un assedegat Walter Benjamin, malgrat tots els perills per a la salut que això comportava. Al cim, trobem el Jordi Font, el director del Museu de l'Exili de la Jonquera, juntament amb la seva dona Mireia Llorens. L'última etapa del camí, la qual, segons Fittko: “baixa suaument” però, segons ens comenten els membres del grup excursionista, presenta un marcat escarpament, la recorrem, per sort, amb el 4x4 fins a Portbou, tot seguint una carretera de grava plena de revolts. Al restaurant Passatges (que homenatja Walter Benjamin), nosaltres cinc celebrem, amb un menú deliciós i una copa de vi, que hem acabat la ruta. Mai no oblidarem les converses durant l'excursió i el que hem experimentat en les situacions límit. A posteriori, pensem que mai no pots aturar-te a les muntanyes i que els descansos mai no han de ser gaire llargs. La sendera estreta, brusca i insalvable ha de ser entesa com l'única manera per arribar a la meta que ens salvarà del perill. Si seguim, serem recompensats amb un cim. O ens esperarà un clar. Al cap i a la fi, doncs, no sembla la nostra vida un camí sobre la carena d'una muntanya, a la vora dels penya-segats i de les costeres que, escarpades, descendeixen cap a una vall profunda?

Malgrat els dubtes sobre l'autenticitat del camí que va recórrer Walter Benjamin, el qual, segons la nostra opinió hauria de trobar-se passar més a prop de la costa, i les preguntes sobre si Benjamin realment va recórrer amb tanta serenitat aquest camí inhòspit i ple de dificultats. De tota manera hem patit l'esgotament del camí i de la supervivència, així com la seva angoixa de la persecució, de la por a ser descobert i de continuar suportant la vida del seu exili. Deixem de banda la qüestió sobre si la mort de Benjamin va ser, o no, voluntària, tal com evoca la pel·lícula Who killed Benjamin?[7] (2005) del director David Mauas, encara que, a nosaltres, no ens sembla pas creïble la primera hipòtesi del cansament del filòsof que va prendre una sobredosi mortal de morfina. Així doncs, ens solidaritzem amb Walter Benjamin tant com amb el destí de tantes persones que van fugir a l’exili i que van haver d'experimentar les dificultats de la travessia d'aquesta ruta.

 

Evelyn Patz Sievers / Norbert Targan

29 de setembre de 2013

 

Traducció al català: Maria Lacueva Lorenz / Patrick Wiermer



[1]Per la seua condició de jueu. N. dels T.

[2]Fittko, L. (1985), Mein Weg über die Pyrinäen, Hanser, Munich-Viena. No hem trobat traducció al català (Nota dels traductors).

[3] “Gedichte 5. Gedichte und Gedichtfragmente 1940-1956” aus: Bertolt Brecht, Werke, Band 15, Erste Auflage 1993, Frankfurt am Main, Suhrkamp.

[4]El del Norbert, un dels autors de la crònica.

[5]Richard von Weizsäcker va ser president entre 1984 i 1994 (Nota dels traductors).

[6]En francès en l'original (Nota dels traductors).

[7]http://www.whokilledwalterbenjamin.com/