Inici
CatalàEspanyolFrancèsAnglès
 

La vivència de l'exili


La transició relativament reeixida d’Espanya a la democràcia liberal va comportar un tracte del passat recent regit pel temor i la prudència. La por a l’esclat d’un altre conflicte civil i les ferides encara obertes de la Guerra del 36 van condicionar tot el procés polític de canvi. Sobre el conjunt de la societat va planar en l’àmbit públic una certa amnèsia general en què l’amnistia política i l’oblit, com a sinònim de perdó, van contribuir, en aquell moment, a passar per alt el trauma de la violència i de la repressió causats pel conflicte bèl·lic i la dictadura posterior.


Transcorregudes més de tres dècades són molts aquells que, tant a títol institucional com personal, reivindiquen la recuperació de la memòria d’aquell període.


La memòria col·lectiva vindria a representar, en bona mesura, un consens entre múltiples memòries individuals a l’entorn d’una determinada conjuntura històrica. Així la memòria col·lectiva de l’exili derivat del desenllaç de la Guerra Civil coincideix a considerar-lo com una de les experiències humanes més traumàtiques de la nostra història contemporània. Però aquesta memòria col·lectiva de l’exili no existeix de manera aïllada, coexisteix amb múltiples memòries individuals. Per la gran majoria, l’exili derivat de la Guerra Civil és un record adquirit, heretat i incorporat en la memòria. Per d’altres, una minoria a punt de desaparèixer, l’exili és un episodi autobiogràfic que en un sentit o en un altre ha marcat la resta de la seva vida.


L’espai dedicat a la vivència de l’exili dóna veu a aquests protagonistes de la Història de l’exili republicà de 1939 que visqueren en la seva pròpia pell les vicissituds de deixar a contracor la seva pàtria i haver de travessar la frontera vers un futur incert.
 

Sala de la vivència de l'Exili (MUME).